El món em xucla.
La gent és petitona i amargant
i em costa aguantar-la.
El Nadal em sembla llunyà, buit.
Què és tota aquesta tonteria?
Quin teatre tan mal fet.
Tothom va perdut i nerviós.
Sempre em fa entristir el Nadal.
No puc solucionar tantes paraules equivocades.
No sé si tindré paciència
per esperar que tot prengui sentit.
No sé si em podré allunyar prou.
No sé si aconseguiré que la meva vida
prengui sentit.
Com s'ho fa la gent?
És impressionant.
Tothom aconsegueix tirar endavant sense pensar.
Sense pensar que estan amb la persona equivocada
o a la feina equivocada.
Tothom sembla que viu com si res.


(Nadal 2019-2020)

---

Hi ha poemes que són més per parlar-se a un mateix que als altres. Aquest n'és un. Escriure sense pensar a vegades és un exercici necessari i terapèutic, però des de fa temps no em ve de gust compartir aquest tipus de textos: aquest tipus d'emocions. No aporten massa res de bo, suposo. Ho deixo aquí com a una curiositat més :)