L'estiu del 2013 vaig fer una volta molt guapa per Estats Units. Vaig passar per diversos llocs, però el que em va flipar més va ser Califòrnia. Quan estava a Los Angeles se'm va acudir anar a Beberly Hills. Arribar-hi va ser tota una odissea, era complicadíssim anar-hi amb transport públic: segurament els semblava fantàstic que fos així, a ells. Com menys visites dels pobres, millor. 

Vaig baixar de l'autobús i vaig estar caminant per aquell barri infinit durant hores; una mansió rere l'altra. Pràcticament no hi havia cap cotxe al carrer, tots tenien prou espai al jardí. 
Durant tota l'estona que vaig estar caminant, només em vaig creuar amb tres persones pel carrer. Una dona amb un gosset petit i una altra que feia esport amb un entrenador personal. És el barri més desolat que he vist mai. No hi havia absolutament ningú enlloc. 

Aquell viatge va ser molt inspirador. Després vaig anar a la zona comercial de Beberly Hills. Hi havia un home que anava amb cadira de rodes: una cadira de rodes d'aquestes amb motor. Era un home negre i anava ple de collarets d'or, amb un barret elegant. Es va acostar a mi i em va preguntar si volia un dollar. No ho vaig entendre, li vaig dir que no. Ell va insistir. “Agafa un dollar”. Tenia una copa molt grossa plena de bitllets, enganxada a la cadira de rodes. Me'l vaig tornar a mirar, li vaig preguntar “M'estàs dient que agafi diners?”. Va insistir: sí sí. Vaig agafar un bitllet i va marxar. 

Aquesta història em va impressionar. No només perquè m'havia trobat un personatge raríssim i excèntric, sinó pel fet que em sorprengués tant trobar-me un desconegut que em volgués donar diners. Sense més història. Que em dongués diners i se n'anés: sense esperar res a canvi. Era l'excepció que confirma la regla, i mai havia vist tan clara “la regla”. Això em va fer pensar. 

Com em podia semblar tan aliè que algú em volgués donar diners? Quin tipus d'espècia som? Per què ens relacionem així? Per què, a priori, algú no t'ha de voler ajudar? 

No tinc cap resposta. 

A vegades passa alguna cosa i, per uns instants, et pots allunyar lo suficient per veure una mica des de l'aire la realitat en la que estem immersos. Després tornes a la normalitat i aquella sensació es va difuminant, i cada cop costa més de definir el que havies vist. 

El cas és que aquell barri de Beberly Hills em va semblar horrorós, què voleu que us diguis. Jo visc en un àtic petit a L'Esquirol, i quan em don' la gana surto a caminar pel bosc. I m'agrada bastant, la veritat. Però tenir pasta... Tenir pasta com aquella gent...