Aquest poema no és un gran poema, el vaig escriure no sé ben bé quan, mentre feia el cafè en un bar. El cas és que aquest poema em serveix per explicar una cosa que passa tot sovint amb el tema d'escriure. 

A vegades notes que tens una cosa a dir, una idea, però la velocitat en què la plasmes, afectarà a l'obra. Tant si vas massa ràpid com si vas massa lent, pots desaprofitar la idea. En una entrevista, la Regina Spektor, explicava que l'acte creatiu és com estar surfejant a dalt d'una onada; quan estàs creant, és així, i és molt fàcil caure de l'onada i perdre el fil. 

Quan et ve l'impuls creatiu l'has d'aprofitar, però és molt delicat controlar bé quan el flux creatiu es va acabant i encara no has acabat l'obra. Pot ser que continuïs exprimint la idea quan ja no hi ha creativitat -que seria el cas d'aquest poema meu-, o pot ser que aturis el poema i et resulti impossible connectar de nou amb l'essència inicial, i també es perdi. 

Passa una cosa quan has deixat un text mal acabat: rectificar-lo costa molt més que començar de zero una cosa nova. Et dona la impressió que ja has dit el que havies de dir, que ja ho has explicat, i ja no et fa gràcia tornar-ho a fer. 

Aquest poema que teniu a dalt, a partir del tercer vers perd l'elegància, però jo continuo explicant el que volia explicar. És una llàstima, perquè la idea de "hi ha una implicació constant en fer que la vida valgui la pena" és genuïna i m'agrada, però al ja haver-la deixat explicada, és molt difícil que em prengui la molèstia de tornar-ho a escriure bé. 

En aquest cas el poema haurà servit per fer aquesta altra reflexió. Algo és algo :)