El dia 1 sempre em sacseja. La ressaca i l'aturada en sec de tot plegat fan que el món es mogui diferent. Les persones es mouen diferent. Faig un -ja tradicional- cafè al Viena, que és dels pocs establiments oberts, i m'ho miro com qui mira un tren passar. Un tren que passa molt a poc a poc. Un tren amb una carrosseria antiga que em recorda als Pirineus, a la Tour de Carol. 
La vida que s'enganxa a les coses i que conté tot de passat a dins. 

Avui tot va bé. No hi ha desesperació ni paraules equivocades estavellant-se entre les parets. 
M'agrada escriure, perquè al fer-ho, alguna cosa se m'emporta de l'habitació, com una llengua de foc que m'estiva i m'alça amunt. 

No sempre es poden dir coses, però avui, el dia 1 de gener, és un dia per dir coses. Un dia per dir, per exemple, que la vida té moltes cares i una boca molt grossa per on parla i crida i s'ho empassa tot. Una boca immensa que intenta explicar un passat volàtil que mai va ser exactament de cap manera. Una boca molt grossa que busca sempre un nou ideal, una nova explicació infal·lible, una nova manera d'actuar. 

El dia 1 de gener, per sort, no s'ha de parlar massa amb la gent i això fa molt més fàcil que la veritat suri amunt com un tronc i la puguem veure una mica. Blanca, o vermella. Tacant els núvols que es van ponent. La veritat és aquesta tarda que es va ponent, i prou, mentre tot de persones es mouen a sota. 

01-01-2020